Com esmentàvem a l’article anterior, hem de poder diferenciar el mecanisme pur amb què la prosòdia esdevé música de la seva ulterior simbolització al llarg de la història, a través dels estils. Entesa així, la música ens emociona per una via més directa i una altra més indirecta:
- Directament, la música assimila i desenvolupa patrons d’expressió emocional preexistents, tot potenciant-los a partir de la capacitat amplificadora de la música.
- Podem trobar, així, músiques (especialment de caire tradicional) que recreen, de manera força literal, la languidesa de la tristor o el frenesí de l’alegria tot imitant formes de lament o exaltació frenètica pròpies de l’expressió emocional no musical.
- Per tant, la música, en certa manera, transcriu emocions no musicals i les amplifica.
- Indirectament, la música va destil·lant i abstraient simbòlicament aquests continguts emocionals primigenis i els culturitza convertint-los progressivament en un codi propi, diríem que purament musical.
- Entesa així, la música cada cop es referencia menys amb vivències extramusicals i aprofita el seu poder expressiu per accedir a, o generar, noves emocions o sentiments pròpiament musicals. En certa manera la música acaba autoreferenciant-se a si mateixa.
- Aquesta característica és la que confereix a la música el poder d’explorar, plasmar i expressar experiències emocionals podríem dir que inèdites. En cert sentit, una via d’accés i registre a l’inconscient o a un món de fantasia interna: la música com a via d’accés al món interior.
- Evidentment, aquesta simbolització, abstracció i culturització participa d’una sofisticada evolució de la sintaxi musical. Allà on al principi només calia transcriure registres emocionals simples prou prototípics, de cop i volta sorgeix una nova necessitat de transcriure productes simbòlics de creixent sofisticació.
- Igualment, donat el caràcter, en part, racional i lògic de l’evolució del llenguatge musical, sorgeix, també, el plaer de l’especulació artística i epistemofílica, el gust per explorar i jugar amb el propi llenguatge. D’aquí en sorgiria l’emoció més purament estètica, per la bellesa sonora en si mateixa.
A partir d’aquí, cal no oblidar com explicar o justificar el fenomen de la impressió de significat o sentit universal, més enllà de tota subjectivitat, que transmeten tantes i tantes obres musicals, malgrat el pas del temps i la pèrdua progressiva de referents extramusicals contextuals. Queda entendre perquè quasi tots els intèrprets extreuen patrons similars de significat davant un codi lingüístic prou obert pel que fa a una referencialitat unívoca amb una realitat externa a la música.
Per entendre aquest fenomen cal seguir una cadena d’argumentacions prou lògiques:
- La música està constituïda essencialment pel so.
- El so, tal com el percebem els éssers humans, es regeix per dos criteris bàsics: les lleis de la física acústica i les lleis de la percepció auditiva humana.
- És a dir, el so, malgrat la seva ductilitat i versatilitat en ser manipulat a l’hora de fer música, obeeix a uns principis físics i sensorials inapel·lables.
- Aquests principis generen una sèrie de constants o invariables pràcticament universals per a qualsevol ésser humà (sensació de distensió o tensió, repòs o activitat, regularitat o irregularitat, sons basals de referència, etc.).
- Evidentment, aquestes constants o invariables poden ser culturitzades i modificades fins a un cert punt per l’aprenentatge, però, en general, mantenen bona part de la seva essencialitat, malgrat tot.
- Podríem dir, sense ànim de parafrasejar Chomsky, que sota tot estil musical subjau una mena de gramàtica universal musical.
- Gràcies a aquesta gramàtica universal, els compositors han pogut objectivar el seu pensament musical. El seu gran talent, sensibilitat i domini del llenguatge compositiu de la seva època els ha permès poder compondre atenent les regles gramaticals implícites en tot estil.
- El mateix podem dir dels intèrprets: un bon intèrpret, abans que coneixedor d’un estil particular, coneix la gramàtica implícita a qualsevol estil o compositor. D’aquesta manera pot apropar-se el màxim de fidelment a la idea o essència original del compositor, malgrat la distància històrica i la manca de referents contextuals.
Considerant totes aquestes premisses, queda clar que l’emoció en la interpretació musical té un sòlid rerefons conceptual. Gràcies a aquesta conceptualització, podrem donar cabuda al sempre difícil equilibri entre intuïció i raó, entre fantasia i realitat, entre objectivitat i subjectivitat.