A l’article anterior, hem començat a valorar el sentit de l’existència de la lectura musical i la partitura a partir de consideracions de les característiques i limitacions de la memòria humana i la necessitat d’uns suports físics externs per emmagatzemar-hi la informació que no pot retenir per si sol el cervell humà. Així, tant la memòria a llarg termini com la memòria de treball obliguen a utilitzar aquests suports externs per tal de poder processar música d’una certa complexitat.
Sens dubte, aquest primer argument ja ens posiciona a rebaixar una mica el grau de sospita que recau sobre la lectura musical. Evidentment, encara queden altres ombres per resoldre, però podem començar a considerar que el remei a la hipotètica toxicitat de la lectura musical sobre l’aprenentatge musical no es soluciona apartant de manera radical les partitures ni la seva lectura de la presència dels nostres alumnes.
Podem continuar i ampliar la reflexió centrant-nos amb una mica més de deteniment en la importància de la memòria de treball en el processament de la informació musical. Com hem comentat a l’article anterior, la memòria de treball ens permet retenir a la consciència una certa quantitat d’informació per tal de permetre’ns utilitzar-la en tasques cognitives que estiguem realitzant, (en certa manera, seria l’equivalent a la memòria RAM dels ordinadors). Aquesta memòria, tot i els indiscutibles avantatges de permetre’ns dur a terme raonaments i càlculs d’una considerable complexitat, sobretot planificar possibilitats de futur, presenta un important inconvenient: exigeix un considerable consum energètic al cervell. I ja sabem que, en general, a la natura, l’energia és un bé molt preuat per a la supervivència i el seu ús sol estar molt controlat i regulat pel propi organisme. En aquest sentit, la memòria de treball presenta uns límits, tant de quantitat com de durada del volum d’informació a retenir mentre es realitza una tasca cognitiva.
Si traslladem aquestes limitacions que imposa la memòria de treball a la pràctica musical, podem entendre la necessitat d’utilitzar l’escriptura musical, i per tant la lectura, com una mena de recurs complementari a la capacitat de raonament de la nostra ment. Podríem comparar-ho a un bloc de notes o un suport gràfic que permet descarregar la memòria de treball i visualitzar el conjunt de la informació de manera més eficient per al nostre cervell. Si la finalitat de la memòria de treball és, precisament, poder “visualitzar” en la nostra ment la informació necessària per a una tasca cognitiva, què millor, si no, que poder-la visualitzar literalment sobre un paper.
Les repercussions d’aquesta ampliació de la memòria de treball són enormes, com podem imaginar. De cop i volta la complexitat del llenguatge musical s’enriqueix fins a límits quasi infinits:
- Podem manipular seqüències de sons molt més llargues i complexes.
- Podem bastir nous sistemes tonals o modals més enllà dels més propers a la sèrie d’harmònics.
- Podem simultaniejar sons harmònicament en major nombre i complexitat.
- Podem combinar diverses veus simultàniament amb un gran d’independència extraordinari.
- Podem construir estructures formals de gran envergadura i complexitat.
- Podem combinar plans sonors de gran contrast i riquesa sonora.
- Etc., etc., etc.
Només cal fer una breu retrospectiva i valorar tota l’evolució de la música occidental des dl sorgiment del cant gregorià i les primeres polifonies que se’n van derivar. També es pot considerar si la immensitat del contrapunt de Bach hauria estat possible sense l’escriptura musical. O les riqueses harmòniques i tonals de tota la música sorgida a partir del romanticisme.
És important, en aquest sentit, tenir present que l’escriptura musical no només fa de suport quantitatiu sinó, també, qualitatiu. Amb l’escriptura, la capacitat de simbolització del llenguatge musical s’incrementa infinitament, permetent establir noves relacions de major abstracció i complexitat entre els sons que no depenguin exclusivament de l’oïda. Les regles sintàctiques d’abast i proporció limitats, quasi primàries, que sorgeixen de la música de tradició oral són transportades a la màxima especulació possible gràcies a la possibilitat d’ampliar el volum d’informació musical manipulat en un moment donat.
Enteses així, l’escriptura i la lectura musical són la clau d’accés a un univers musical caracteritzat per una alta simbolització, abstracció i culturització. No en són en són la seva essència, però en resulten un element indispensable: sense la lectura i l’escriptura musicals l’ésser humà no hauria pogut explorar i conquerir aquest univers tan vast.
Anem sumant, per tant, virtuts a favor de la lectura musical i la partitura. Per si soles no acrediten cap contraindicació per a un aprenentatge musical saludable i profitós, més aviat al contrari. Caldrà considerar si, com en el verí, la toxicitat està en la dosi, i convindrà reflexionar sobre l’ús que es fa de la lectura i la partitura tant en entorns d’aprenentatge com, fins i tot, en la pràctica musical. Com ja sabem, de l’ús a l’abús la distància no sempre és massa llarga.