Tal com acabem de constatar als dos articles precedents, la relació entre l’aprenentatge musical i les instruccions analògiques és més estreta del que inicialment podría haver-se suposat. Gràcies a elles, podem articular de manera altament eficaç en un missatge verbal tot una sèrie d’informació i coneixements de manera prou assequible i entenedora per al cervell humà. També hem valorat la possibilitat que aquestes instruccions no només facilitin la transmissió d’ensenyaments per part del professor o expert, sinó que, també, permetin al propi músic guiar la seva pràctica a través d’auto instruccions.
Convé, per tant, acabar d’aprofundir la naturalesa i aplicabilitat de les instruccions analògiques, així com els seus pros i contres segons el context en que siguin emprades:
- La principal característica i avantatge que presenten les instruccions analògiques és que permeten articular en una sola analogia o metàfora tot un conjunt estructurat de regles complexes.
- Allò que, exposat de manera explícita a través de múltiples regles consecutives, saturaria a nivell cognitiu l’aprenent, exposat a través d’una sola analogia adquireix una funcionalitat molt més àgil i versàtil.
Seria el cas, per exemple, de l’anticipació en el fraseig, de la respiració prèvia per obrir espai perceptiu a la frase següent:
- A nivell explícit, podem detallar el punt de preparació just abans de l’inici, la necessitat de calcular la llargada de la frase, del corresponent impuls que caldrà i, per tant, de l’espai temporal per generar aquest impuls, de la distribució de l’energia i atenció al llarg de tota la durada de la frase fins al seu final, la correspondència i proporcionalitat del gest, la sincronització de cada segment corporal, de la respiració, etc., etc., etc.
- O bé podem comparar-ho al llançament d’una pilota a una determinada distància, amb el que suposa pel que fa a l’impuls a l’acompanyament del gest, de la proporcionalitat dels moviments pel que fa a velocitat i força, etc., etc., etc.
- Com s’aprecia en la comparació, l’analogia permet visualitzar el sentit de la informació de manera ben simple però molt efectiva. Enlloc de perdre’s en la suma de detalls, recrea amb una sola imatge la lògica total de l’acció.
Tot i així, les instruccions per analogia també poden ser utilitzades per especificar i detallar una successió de diverses regles de manera seqüenciada. La finalitat, aquí, és facilitar la comprensió i assimilació de cada pas i, a ser possible, la seva interrelació:
- En un salt o desplaçament en el teclat, podem explicitar cada pas com segueix:
- Identificar i detectar l’objectiu o punt d’arribada (la tecla o tecles a tocar després del salt).
- Dirigir l’atenció a l’objectiu de manera concentrada.
- Preparar el salt tot agafant impuls.
- Realitzar el salt desplaçant el braç.
- Impactar en l’objectiu desitjat.
- Evidentment, tota aquesta seqüència pot ser integrada analògicament sota la metàfora d’un arquer o un llançador de dards que volen donar en el centre de la diana. Segons la necessitat del moment o la dificultat a resoldre, convindran unes analogies més o menys sintetitzades en un tot o segmentades en fragments.
Pel que fa a les situacions en què poden ser emprades, des de la psicologia de l’esport s’ha constat que:
- Per a aprenents novells, l’ús d’analogies millora el rendiment de l’aprenentatge.
- Igualment s’ha comprovat que, en condicions de pressió (exàmens, concerts, etc.), les auto-instruccions en forma d’analogia conserven millor la seva efectivitat que no pas les explícites, evitant el col·lapse cognitiu.
Un altre context en què poden resultar de gran efectivitat és amb alumnes de curta edat, en què la capacitat d’abstracció i raonament lògic no està encara suficientment madurada a nivell cerebral. Les analogies apropen i adapten la informació a l’imaginari particular de l’infant, dotant-lo de sentit, alhora que permeten incidir en la motivació a través d’aquelles imatges o metàfores que resultin més suggeridores per a cada alumne.
En aquests sentit, cal recalcar que les instruccions per analogia són un recurs didàctic dinàmic, que necessita ser contextualitzat i aplicat en funció de cada situació i necessitat. Hi haurà analogies que ens vindran donades que tindran plena vigència en la nostra pràctica, però altres potser no tant i caldrà adaptar-les, revisar-les o, fins i tot, rebutjar-les si es mostren poc adequades a l’ús que en necessitem fer.
Tot i així, de la mateixa manera que les analogies poden resultar molt efectives, també convindrà vigilar no caure en el seu sobre ús o, fins i tot, abús. El risc d’un ús indiscriminat de les analogies rau en la possibilitat que desplacin i anul·lin totalment la utilització de les instruccions explícites generant, així, una simplificació excessiva del coneixement, allunyant-lo progressivament del seu origen real, els fets precisos i objectius, i sovint complexos, que conformen la música.
Especialment quan la capacitat de raonament abstracte va apareixent en els alumnes, convindrà dosificar estratègicament l’ús de cada modalitat d’instrucció. En aquest cas, les instruccions explícites hauran de predominar com a base sòlida i principal del saber. A partir d’aquí, es podran utilitzar i adaptar analogies per facilitar l’assimilació de cara als aprenentatges procedimentals, però sempre analitzant la relació amb la instrucció explícita original.
D’aquesta manera l’aprenentatge serà realment i sòlidament significatiu. Altrament, es corre el risc d’infantilitzar el saber musical, convertit i reduït a receptes simples i tancades, a fórmules pràctiques i resolutives però mancades de profunditat epistemològica. Llavors, l’alumne no adquireix la suficient i necessària autonomia en el seu aprenentatge, tant present com futur, ja que basa el seu saber en instruccions saturades, concretes i tancades que no faciliten la construcció d’un entramat simbòlic consistent i amb prou capacitat de desenvolupar-se a través de les pròpies experiències i reflexions. Per aquesta raó, podem trobar, sovint, professors amb un bon receptari de fórmules analògiques però incapaços de respondre a noves necessitats plantejades pels seus alumnes.
Sense dubte, tal com hem pogut apreciar al llarg dels tres articles, les instruccions verbals són un recurs de gran vàlua en l’aprenentatge musical. Però cal estar-ne atent a com són utilitzades, perquè, com diu la dita popular, del dit al fet hi ha un gran tret. Ja sigui per excés de complexitat o per defecte, les instruccions verbals explícites o les analogies poden perdre tota la seva efectivitat i passar de ser un ajut a convertir-se en un obstacle.