Aprenentatge musical
La psicologia de la música s’interessa pels processos cerebrals i mentals en què es basa l’aprenentatge musical. Amb l’aportació creixent de les neurociències, s’han pogut establir uns primers principis de com el cervell humà processa i codifica a la memòria la informació musical. Això permet fer una lectura revisada i ampliada dels mètodes d’aprenentatge utilitzats fins al present.
Sens dubte, l’herència pedagògica musical actual és molt rica i variada, especialment des de l’eclosió de la pedagogia musical de la segona meitat del segle XX. Avui en dia disposem d’un sòlid i notori bagatge per guiar l’aprenentatge dels nostres alumnes. Però, cal tenir present que bona part d’aquest bagatge s’ha construït des de la pròpia experiència i tradició musicals, en certa manera a base a una estratègia d’assaig i error, així com amb aportacions més o menys adaptades de l’aprenentatge escolar general.
Les darreres recerques en neurociència demostren que l’aprenentatge musical presenta força singularitats com per merèixer un estudi particularitzat, més enllà d’adaptacions d’altres aprenentatges de tipus més genèric.
Què té de singular l’aprenentatge musical?
La música és una de les activitats humanes de major complexitat a nivell cerebral. L’experiència musical activa múltiples àrees del cervell i n’exigeix una coordinació i integració d’altíssima precisió. Especialment en el cas dels músics professionals, el grau d’exigència resulta increïblement alt, obligant el cervell a exercitar-se a un nivell de rendiment insospitat respecte altres activitats humanes més habituals.
A tot això cal afegir-hi que bona part dels aprenentatges que conformen la música són de caràcter implícit, eminentment procedimentals, la qual cosa afegeix encara més complexitat a l’hora de dissenyar i aplicar programes d’instrucció; aprendre moviments coordinats, aprendre com codificar el so en l’oïda interior o aprendre com evocar emocions, resulta sovint un repte a l’hora de poder explicar el com i el per què es fan i s’aprenen. De fet, cal no oblidar que, paradoxalment, força sovint els grans genis de la música han resultat ser mals professors; això és degut, en bona part, al gran domini que tenen dels aprenentatges implícits assolits en la seva formació però, alhora, a la incapacitat per saber-los traslladar a l’esfera explícita i poder-ne parlar i pensar de manera no exclusivament intuïtiva.
Dins d’aquest marc, el psicòleg musical ofereix un contrapunt enriquidor a la figura del professor, articulant ciència i art, establint pons entre la més pura intuïció musical i el poder dels coneixements científics sobre l’aprenentatge humà.
Sobre què treballa el psicòleg musical en l’aprenentatge musical?
Evidentment, el psicòleg musical no substitueix el paper essencial del professor. El seu rol consisteix en ajudar a observar i entendre l’aprenentatge musical des d’una perspectiva neurocognitiva i, quan sigui necessari, en aportar un punt de vista complementari per a optimitzar les estratègies i activitats d’ensenyament-aprenentatge. En aquest sentit, la psicologia de l’esport podria ser un bon referent i exemple de com actua el psicòleg musical.
En l’aprenentatge musical, el factor mental resulta determinant. Tot i la gran dedicació necessària a la dimensió corporal i lingüística/comunicativa musical, cal no oblidar que un millor o pitjor ús de la ment condicionarà tots els aprenentatges. La ment fa d’intermediària, gestiona tots els processos d’aprenentatge. És ben sabut que aprendre música requereix temps, dedicació i molt de treball; vetllar perquè tota aquesta energia estigui ben canalitzada pot repercutir molt positivament en la qualitat de l’aprenentatge i, sobretot, en la qualitat de la vivència educativa del fet d’aprendre música.
Amb l’ajut del psicòleg musical ens podem qüestionar, doncs: Com cal estudiar? Per què algun aprenentatge costa més que un altre? Fins a quin punt és profitós repetir un moviment corporal o un passatge musical moltes vegades? Com cal dosificar el treball i el descans per facilitar la consolidació de la memòria? Com podem augmentar la precisió i la concentració? Etc.
Aquestes i tantes altres preguntes comencen a tenir resposta per part de la psicologia musical.
La dimensió emocional en l’aprenentatge musical
Aprendre música, a més d’una activitat d’alta exigència a nivell cognitiu i motriu, és, també, una activitat amb enormes ressonàncies emocionals. Ja sigui per la gran vocació i dedicació amb què s’afronten aquest tipus d’estudis, ja sigui per la gran implicació d’expressivitat i comunicació emocional, o ja sigui pel alt grau d’exigència que comporta, aprendre música suposa una experiència d’alt impacte emocional en la vida personal de l’estudiant.
La psicologia musical pot contribuir a harmonitzar tots aquests elements tan intensos en la vida de l’estudiant de música. No sempre resulta fàcil aconseguir un equilibri saludable entre vida musical i vida personal. Tampoc resulta senzill mantenir el gaudi enmig de la pressió derivada de la competència amb altres estudiants i l’aspiració a oportunitats acadèmiques i professionals disputades amb altres candidats igualment de gran nivell. Tot això, de manera invisible i insidiosa, pot anar tenyint de negativitat els estudis dels alumnes i acabar derivant en frustracions i fortes tensions emocionals fruit de l’estrès continuat.
Davant la pressió apareixen conductes compensatòries que sovint comporten renúncies a molts nivells o aboquen a conductes poc saludables: el perfeccionisme malaltís, l’obsessió pel control, la manca d’espontaneïtat, l’esforç desmesurat, l’estrès crònic, l’ansietat, la inseguretat i manca de confiança en un mateix, la disminució del plaer per fer música, poden esdevenir companys de viatge al llarg dels estudis musicals i marcar el to emocional amb què viurem la música en el futur. Poder anticipar-se i preveure aquestes dificultats lògiques pot aportar major qualitat de vida a l’alumne i, a més, propiciar un aprenentatge més fluït.
Com pot participar el psicòleg musical en l’aprenentatge musical?
Sobretot acompanyant, aportant una perspectiva global i assessorant tant el professor com l’alumne, i, per descomptat, el centre educatiu i les famílies, si cal. El propi fet de generar un espai de contenció i verbalització de les dificultats ja genera inèrcies positives, desencallant situacions que portaven temps actuant a l’ombra. A partir d’aquí és molt més fàcil buscar solucions.
En situacions de major complexitat, el psicòleg musical pot intervenir en casos concrets de manera més directa, sempre amb coordinació amb els professors. Per exemple, quan la dimensió emocional requereix atenció particularitzada a causa d’un elevat malestar personal.
Però el psicòleg musical, abans que res, apostarà per la prevenció i l’anticipació a les dificultats. A través de l’observació, el diàleg i reflexió compartida, o amb l’administració complementària de proves psicomètriques, moltes situacions podran ser detectades a temps abans que esdevinguin problemàtiques.
Altres situacions:
Els ensenyaments musicals permeten, sovint, una atenció de l’alumne força més individualitzada que en altres ensenyaments formals. Això permet detectar problemàtiques o singularitats que fins al moment han pogut passar desapercebudes, especialment a primària o secundària (altes capacitats, dificultats d’aprenentatge, problemes de conducta o afectius, etc.). El professor de música esdevé un observador privilegiat que té accés a facetes poc conegudes de l’alumne.
En aquestes situacions, el psicòleg musical pot ajudar a identificar la situació i proposar vies de solució.