Una de les aportacions més significatives i fascinants per part de la neurociència a la comprensió del funcionament del cervell humà en relació amb la música ha consistit en una sèrie d’estudis analitzant les diferències entre el cervell d’un músic aficionat i el d’un músic professional. A través de comparatives de neuroimatge (ressonància magnètica funcional), els neurocientífics han constatat que l’aprenentatge sistemàtic i intensiu de la música comporta canvis importants a nivell morfològic i funcional en el nostre cervell a mig i llarg termini.
Més enllà de la curiositat i, fins i tot, de la lògica obvietat d’aquesta constatació, aquests estudis permeten, sobretot, aprofundir en la comprensió de l’aprenentatge musical. Poder observar amb major detall i precisió com el cervell processa i representa la informació musical obre la porta a reconsiderar, al seu torn, com s’adquireix aquesta informació.
El primer que podríem esperar d’aquests estudis és que confirmessin que l’expertesa del músic professional es basa en canvis essencialment quantitatius en el cervell; a major formació i entrenament, es donaria una major quantitat d’informació emmagatzemada. Allà on un músic aficionat hauria acumulat una quantitat determinada d’informació, el professional n’hauria acumulat infinitament molta més quantitat. Per tant, el major domini musical seria fruit, principalment, de la disponibilitat de més coneixements, podríem dir d’una major potència bruta.
Però, per contra, els estudis de neuroimatge han demostrat que el factor quantitatiu no és el més determinant a l’hora d’explicar les diferències entre el cervell professional i l’amateur. Òbviament, s’aprecien àrees molt més desenvolupades i extenses implicades en l’activitat musical que mostren una major activació cortical (motrius i sensorials, especialment), però, a més d’aquest increment de neurones dedicades a funcions relacionades amb la música, s’aprecia, sobretot, una estructuració força diferent de les diferents àrees cerebrals implicades amb la música.
En efecte, quan observem les diferències entre el cervell d’un músic aficionat i un de professional, s’aprecia que el professional activa àrees que l’aficionat no fa servir. A mesura que acumula hores d’aprenentatge, el cervell del músic professional va mostrant importants canvis organitzatius; àrees que en el músic aficionat pràcticament no s’activen, participen molt intensament en el cas del músic professional. Igualment, es perceben connexions més riques i complexes entre aquestes àrees.
Per últim, s’aprecia una major reorganització de la informació emmagatzemada o memoritzada (els aprenentatges). A partir d’un punt, la informació del músic professional o expert, s’optimitza per poder ser gestionada de manera més eficaç i eficient. A través d’un procés anomenat autoorganització, el cervell reorganitza la informació adquirida inicialment de manera que, enlloc de la quantitat, la millora en el rendiment sigui deguda a la qualitat de com està emmagatzemada o memoritzada aquesta informació en les diferents àrees cerebrals. Aquest fet s’aprecia, també, en esportistes professionals i, sobretot, en esportistes d’elit.
