A partir d’allò exposat en els dos articles precedents, podem començar a apreciar els indiscutibles beneficis de contemplar l’aprenentatge musical a través de les representacions mentals. Entès així, l’aprenentatge musical és el resultat de la suma i coordinació de diferents aprenentatges simultanis als quals hem de prestar l’atenció particularitzada necessària per a un òptim rendiment cerebral. El fet musical, pel que fa al nostre cervell a nivell neurofuncional, no és una entitat monolítica sinó, més aviat, una rica i complexa combinació de realitats parcials que acaben conformant un tot harmònic finament sincronitzat.
Ara bé, el que representa un avantatge potencial, pot acabar esdevenint, al mateix temps, el seu propi taló d’Aquil·les. Parlar de l’aprenentatge musical en termes de múltiples aprenentatges simultanis enlloc d’un aprenentatge central pot comportar, inicialment, certes dificultats afegides. Contemplada des d’una perspectiva sistèmica, aquesta diversitat d’aprenentatges simultanis obliga a considerar les relacions jeràrquiques que es donen entre ells i quin rol juga cada un d’ells en el global de l’aprenentatge final. Podem entendre-ho així:
- Un cop hem completat el mapa del conjunt de representacions mentals que conforma la informació musical, topem amb una important limitació a nivell cognitiu: L’atenció humana difícilment pot atendre més d’una tasca o estímul de manera simultània, almenys de manera suficientment conscient i controlada.
- És sabut que l’atenció pot ser automatitzada per tal d’optimitzar recursos mentals. Allò après de manera consolidada deixa de requerir la nostra atenció i és processat i executat en segon pla de la nostra consciència.
- Per tant, haurem de prioritzar quina d’aquestes representacions és atesa de manera conscient i quines altres hauran de ser ateses automàticament en segon pla. Aquesta consideració resultarà essencial ja que determinarà l’element al qual el músic concedeix la màxima prioritat a l’hora de controlar la seva interpretació.
- Des d’una perspectiva sistèmica, tota activitat d’un sistema (i podem entendre el conjunt de representacions mentals com un sistema format per diversos elements relacionats estructuralment entre si) necessita de la corresponent retroalimentació per tal de poder verificar l’eficàcia d’aquestes accions i establir correccions si fos necessari. Per tant, l’elecció de la representació que rebrà la major atenció determinarà en bona mesura la qualitat d’aquesta retroalimentació, és a dir, la qualitat de la interpretació musical.
Podem il·lustrar tot això a través d’un exemple:
- Quan toquem un instrument, ho fem amb el propòsit d’emetre uns sons organitzats que responguin a uns criteris predeterminats que anomenem música.
- Per tant, hem hagut d’aprendre prèviament com dur a terme les accions que faran possible la materialització dels sons en l’instrument. Aquest aprenentatge, tal com hem vist, estarà teixit per les diverses representacions mentals de cada modalitat d’informació que conforma allò que anomenem música.
- Aquest conjunt d’aprenentatges parcials (les representacions mentals) es coordinarà de manera extremament precisa per tal d’oferir la impressió d’una sola macro-representació sonora, és a dir, la música.
- Un cop apresa o interioritzada aquesta “macro-representació”, interpretarem aquesta música amb l’instrument. Tots els aprenentatges previs, les representacions mentals, es coordinaran per sincronitzar-se i fer possible la seva conversió en accions motrius que facin sonar l’instrument.
- Com que estem parlant d’aprenentatges en principi sòlidament consolidats, el nivell d’atenció necessari en l’execució d’aquestes accions podrà ser força baix ja que es donarà una alta presència d’automatització.
- Aquesta automatització permetrà un menor cost energètic, menor sentiment d’esforç i una major eficàcia i fiabilitat en els resultats; però, alhora, possibilitarà una major despersonalització del resultat musical. Tot i que l’aprenentatge estigui fonamentat en uns bons criteris musicals, un excés d’automatització propiciarà una manca de vivència conscient de l’experiència musical i una pèrdua de sentit estètic i comunicatiu.
- Tot i així, cal tenir en compte que tot sistema necessita d’una retroalimentació per regular les seves accions coordinades i assegurar-se que està complint els objectius previstos (en aquest cas que l’instrument soni tal com està previst que soni).
- Com que l’acció de tocar l’instrument està formada per la coordinació de diferents modalitats d’informació i com que l’atenció només pot focalitzar-se de manera conscient en una sola d’aquestes modalitats, haurem de decidir quina d’elles prioritzem i li dediquem una atenció més sostinguda per tal de poder mantenir aquest feedback continu i a temps real que possibiliti el control de la qualitat de la interpretació.
- Tot i aquesta priorització, està clar que podrem beneficiar-nos, de manera secundària, de l’atenció alterna, la dividida o, fins i tot, de la simultània, tenint en compte, però, que són modalitats d’atenció que requereixen major esforç, desgast energètic i que poden propiciar un menor rendiment.
- A vegades a aquesta priorització vindrà donada per necessitats circumstancials (acústica de la sala, característiques de l’instrument o del passatge a interpretar en un moment donat, etc.) però, en general, podrem decidir en quina dimensió basem principalment i prioritàriament la retroalimentació o feedback. D’aquesta decisió en sorgirà, en gran mesura, el tipus de músic que serem.
Aquest darrer punt resultarà essencial en la formació i identitat de tot músic. Allò que tant sovint jutgem i considerem com a aposta estètica, molts cops serà simplement el resultat d’unes necessitats de controlar la retroalimentació sorgides d’un determinat tipus d’aprenentatge. És a dir, davant la necessitat de controlar les accions que guien la nostra interpretació a l’instrument, apostarem per una dimensió o altra de la música, segons prioritzem una o altra representació mental que exerceixi un rol jeràrquic superior. En alguns músics serà la vista, en altres les sensacions motrius en altres l’emoció, en altres el tacte, en altres un caos de sensacions desordenades, etc. De la rigidesa o flexibilitat d’aquesta capacitat de retroalimentació en sorgirà la qualitat com a músics.
Sigui com sigui, de la mateixa manera que en la salut mental, la clau del bon funcionament d’aquest sistema de representacions mentals radicarà en la integració. Parlem d’integració quan totes les dimensions o parts de la personalitat estan ben harmonitzades entre si; per contra, parlarem de dissociació o fragmentació quan alguna o algunes d’aquestes dimensions o parts no col·laboren entre elles, produint-se una dissonància o tensió que afecta el funcionament del conjunt o sistema. Llavors, la consciència es veu obligada a atendre cada dimensió o part per separat, la qual cosa repercuteix en l’esforç cognitiu i en la coherència del sentiment d’identitat.
En el cas de les representacions mentals es dóna la mateixa situació:
- Si totes les representacions estan ben coordinades i ben organitzades jeràrquicament, es produirà un sentiment d’integració en què tot avança i flueix cap a la mateixa direcció.
- Per contra, si no ho estan, es produirà el típic sentiment de dissociació, generalment caracteritzat per inseguretat, ansietat i força dispersió cognitiva.
- Val a dir que, especialment en la interpretació d’un instrument, la dissociació representa una important font de problemes i inseguretats. Tant a nivell de lesions, com a de dificultats d’aprenentatge, com de capacitat expressiva i comunicativa, de concentració i, també, d’inseguretat escènica, la dissociació de les diferents representacions mentals que conformen el saber musical poden limitar molt el desenvolupament de les capacitats de cada músic.
