Unes de les imatges d’esports que més impacte visual deixen en la nostra memòria corresponen, probablement, als salts de natació. La impressió vertiginosa de l’alçada, la velocitat i risc en l’execució, l’harmonia dels moviments tan perfectament sincronitzats, la bellesa estilitzada de les piruetes, o la seguretat i soltesa amb què són realitzades, ens deixen poc menys que bocabadats i amb un sentiment d’autèntica fascinació. En un brevíssim instant es concentren tot d’estímuls de gran impacte en els nostres sentits, sense oblidar, per descomptat, l’enorme sentiment de dificultat que es desprèn de veure executar uns exercicis tan extrems, acompanyats, sens dubte, d’una certa percepció de risc i perill associada a la caiguda i el nul marge de maniobra i de rectificació que hi percebem.
Si anem encara una mica més enllà d’aquesta primera impressió visual, també podem apreciar l’enorme dificultat que amaga l’aprenentatge d’una disciplina d’aquestes característiques. Com es poden arribar a aprendre seqüències de moviments tan vertiginosos en un context en què gairebé no hi ha marge per a la pràctica lenta, per a la repetició sistemàtica de sèries de moviments de creixent complexitat, o, fins i tot, per poder parar un instant i reflexionar sobre el següent moviment a executar? Tot passa en un fugaç instant, dificultant, sinó directament impossibilitant, l’aplicació dels cànons habituals associats a un aprenentatge suposadament ideal (progressivitat, lentitud inicial per poder controlar, fragmentació de les dificultats, repetició d’allò que més costa realitzar correctament, etc.). Malgrat la seva aparent manca de relació amb la música, com a músics, podem extreure valuoses lliçons d’aquesta fascinant disciplina esportiva.
Va ser un breu comentari de György Sebök en una masterclass que em va fer parar l’atenció en el salt de trampolí i la seva relació oculta, però certament poderosa, amb l’aprenentatge musical. Sebök admirava els saltadors per la capacitat d’aprendre sota la pressió d’aquests condicionants tan singulars del seu esport: l’alta velocitat d’execució des del primer instant, la gran limitació de poder fragmentar l’aprenentatge en seqüències progressives, el sentiment de risc, el nul marge de correcció un cop iniciada l’execució, la necessitat d’una gran anticipació en la preparació, etc. Sebök comparava tot això amb aquella tipologia de passatges instrumentals que, d’una manera o l’altra, compartien trets essencials amb aquesta manera d’entendre i aplicar l’aprenentatge; passatges de velocitat o acrobàtics en què el control, més que ajudar, entorpia l’adquisició d’una mínima seguretat. Sebök, amb aquestes reflexions, obria les portes a un nou paradigma de l’aprenentatge musical i desafiava, en certa manera, la lògica dels principis de l’aprenentatge presumptament ideal.
Ben mirat, tocar un instrument suposa, sovint, saber assumir una actitud força semblant a la qual els saltadors afronten els seus salts: enlloc d’un trampolí a una certa alçada, hi trobem passatges vertiginosos, exigències tècniques quasi acrobàtiques o moments d’una intensitat arrabassadora que no permeten massa, o gairebé gens, dosificar o mesurar-ne la seva execució. És un tot o res, una mena de salt al buit, mai més ben dit, en què el músic conviu amb la més inexorable i crua irreversibilitat del present absolut, la vida en la seva plena essència del aquí i ara: desplaçaments impossibles en el teclat, cops d’arc acrobàtics, passatges en què el fraseig desafia la capacitat dels pulmons o aguts que la veu sembla que no podrà absorbir.
Cal preguntar-se, per tant, què podem extreure’n d’aquesta poderosa comparació? En què pot ajudar-nos, com a músics, el fet de considerar certs aprenentatges com a diferents, com a més propers a l’entrenament del salt de natació que no pas de l’aprenentatge musical tradicional? Probablement, la principal resposta rau en la necessitat d’acceptació de la convivència plena amb el risc, amb la impossibilitat d’assegurar i controlar sempre el resultat de les nostres accions. Estudiem i practiquem hores i hores per garantir el resultat final de la nostra execució, sense errors, buscant la versió i interpretació rodones, procurant ser fidels a la preconcepció que ens hem fet de cada obra. Però, un bon dia, la pressió del directe es fa notar i prenem consciència de que tota aquesta planificació sembla sostenir-se en una mena de peus de fang en què res sembla ser massa previsible ni controlable. En aquest sentit, el músic no deixa de ser una mena de saltador que afronta amb cada interpretació la incertesa del risc i la imprevisibilitat de què passarà, i ha d’acceptar la paradoxa que quan més voldrà assegurar l’èxit a través del control, més interferències i inseguretats sentirà en el moment de la interpretació.
En una era i cultura en què el famós [Control+Z] impregna quasi tot el nostre imaginari cognitiu, és a dir, la creença en la possibilitat de desfer i editar els errors comesos tants cops com sigui necessari, conviure amb aquest tipus de situacions, com el salt de natació o la interpretació musical en directe, no sempre pot resultar fàcil. Acceptar, per exemple, la irreversibilitat d’alguns dels nostres actes, la fugacitat de l’instant, la renúncia a la perfecció com a fruit del control absolut, comporta la necessitat d’aprendre unes actituds i estratègies envers l’estudi que ens obliguen a renunciar a algunes certeses que podien aportar-nos un suficient sentiment de tranquil·litat i confiança. Caldrà triar entre la valentia d’assumir el risc o la prudència extrema d’evitar-lo de totes totes. En la primera opció la llibertat permetrà, possiblement, assolir moments de grandesa, de plenitud i llibertat; en la segona, el resultat, probablement, no serà del tot negatiu però no assolirà les quotes de grandesa, plenitud i llibertat anteriors.
És més, acceptar aquests condicionants pot suposar una gran lliçó de vida i un aprenentatge aplicable a la resta d’àmbits de la vida amb una positiva repercussió en la nostra qualitat de vida i benestar emocional. No acceptar la idiosincràsia del salt de trampolí, obre les portes a l’obsessió pel control i la perfecció, l’ansietat per voler-ho controlar tot o la pèrdua de gaudi derivada de l’esgotament i la manca d’espontaneïtat i autenticitat. No cal anar massa lluny, en aquest sentit, i recordar el cas paradigmàtic de Glenn Gould, un geni inigualable, sens dubte, però també un ésser humà amb una vida possiblement no del tot envejable per a la majoria de nosaltres. Gould va acabar obsessionat per la necessitat de control del més mínim detall, tancat en un estudi de gravació, allunyat completament de la gent, i editant una i altra vegada cada fragment dels seus enregistraments fins que el resultat satisfeia l’ideal màxim de perfecció que s’havia imposat a si mateix. Evidentment són lliures opcions de vida que cadascú té el dret d’escollir. Però, per poder triar lliurement, cal conèixer què s’amaga rere cada opció. Si aprenem a saltar des del trampolí, com a músics, podrem conèixer noves i complementàries opcions de viure la música més enriquidores i saludables.
