Probablement, un dels moments més transcendentals alhora d’actuar davant del públic és el moment d’entrar en escena. Quan el músic trepitja l’escenari es veu immers, sobtadament i irremissiblement, en un món radicalment diferent del que fa només un instant encara habitava en el camerino o entre bastidors. En aquest nou món només existeix el present més absolut, sembla no haver-hi marge per a pausar la vida, encara que sigui només un breu instant, ni per a esmenar errors o pretendre suplicar segones oportunitats, tot transcorre aquí i ara o no transcorre, no hi ha terme mig possible. Aquesta immediatesa, aquesta fugacitat gairebé cruel del temps, confereixen la seva grandesa a la interpretació en directe i, sens dubte, també la seva misèria.
En tocar davant el públic, es generen unes poderoses sinergies entre l’intèrpret, el públic i, com no, amb l’obra i el compositor interpretats. La efimeritat de la música obliga a assaborir-la amb total avidesa, cada instant desatès és un retall de música que es perd per sempre. L’intèrpret se sent arrossegat per aquesta irreversibilitat i amb ella veu estimulada la necessitat de donar de si tot del que disposa en aquell moment. Si realment vol comunicar i connectar la música amb el públic, haurà de lliurar-se “en cos i ànima” (i podríem afegir, també, “en ment”) per a donar vida al contingut musical que té entre les seves mans. Si tot va bé, el músic i el públic tocaran el cel amb la punta dels dits, però… si alguna cosa no va tan bé, potser apareixeran alguns inferns, especialment per al músic.
Simon Rattle, en el fascinant documental Trip to Àsia – Die Suche nach dem Einklang rodat amb la Berliner Philarmoniker (2008), assegut en el seu camerino, just abans de sortir a escena, comentava les seves impressions sobre el fet de tocar en públic. Amb la seva característica flegma britànica i la seva seductora oratòria, Rattle aporta interessants reflexions sobre aquest tan màgic i indescriptible moment previ a entrar en escena. Segons Rattle, no s’és exactament la mateixa persona fora que dins de l’escenari, ha de donar-se el que ell denomina una “metamorfosi”, una necessària metamorfosi per la qual cal passar per a poder afrontar el repte de pujar a l’escenari; sense ella és impossible trobar la música, però, afegeix Rattle, aquesta metamorfosi no sempre funciona.
A què es refereix Rattle quan ens parla d’una necessària metamorfosi? Per què pot o no funcionar? De què depèn? Des de la perspectiva de la psicologia de la música, podem aprofundir una mica més en aquestes qüestions.
En sortir a escena i entrar en contacte amb el públic es donen dues circumstàncies essencials: d’una banda, la convivència amb un reduït, si no nul, marge d’error; d’altra banda, la necessitat de connectar i comunicar amb el públic. Totes dues circumstàncies beuen de la mateixa font, la necessitat d’una entrega gairebé absoluta per a satisfer les exigències de l’escenari. Poder interpretar un repertori d’una mínima durada mantenint la plena concentració interpretativa i intensitat comunicativa és una tasca que requereix l’aportació de molta energia física, però sobretot mental i emocional. La capacitat d’atenció i concentració són portades al seu màxim rendiment, qualsevol distracció pot resultar fatal; el detall ho és tot, especialment en aquella mena de repertori en què l’exigència tècnica i/o musical és extraordinàriament complexa. Al seu torn, per a mantenir viva la connexió amb el públic i la intensitat original de l’obra musical interpretada, ha de ser possible deixar-se arrossegar pel torrent expressiu que emana de la partitura, acceptar el desafiament de cedir temporalment bona part del control emocional als dictats del compositor i viure moments d’una intensitat existencial violentament extrems.
A partir d’aquestes constatacions, podem començar a entendre què entén Simon Rattle per una necessària “metamorfosi”. Aquestes exigències tan extremes que es viuen en l’escenari no solen donar-se habitualment en la vida quotidiana. Podem anar més o menys estressats, viure sota certes pressions o dificultats que ens posen a prova dia a dia, però, en general, la vida quotidiana no és viscuda amb la mateixa intensitat atencional i emocional que una actuació en públic. Aquest contrast es dóna igualment en altres professions en què el marge d’error i la implicació personal poden ser màximes (per exemple, un cirurgians, bombers, cossos de seguretat i, per descomptat, els esportistes de competició).
Com dèiem, doncs, des de la psicologia de la música podem començar a analitzar i comprendre alguns elements d’aquesta metamorfosi. El trànsit des del camerino a l’escenari és, de fet, el trànsit de la vida quotidiana a la vida musical: allí on les facultats psicològiques activades a mitja intensitat bastaven per a satisfer la majoria de les necessitats comunes, ens trobem, de sobte, amb unes noves exigències que obliguen a activar-les en la seva màxima intensitat. La capacitat d’atenció, l’activació mental i física, la motivació, la implicació emocional, la confiança en un mateix són portades al seu màxim exponent. Si l’activació i intensificació d’alguna d’aquestes facultats psicològiques flaqueja, l’escenari pot arribar a resultar un repte realment ardu d’afrontar, quan no directament impossible.
Cap, preguntar-se, llavors, com aprendre a dur a terme aquesta metamorfosi a la qual es refereix Simon Rattle. I, també, i no menys important, com aprendre a acceptar quan és possible i quan no aquesta metamorfosi.
