Vistes les principals característiques de l’escriptura i la lectura musical, i entesos els raonaments que en defensen les seves potencials virtuts, cal dirigir doncs la mirada a l’ús que es fa de la lectura en l’aprenentatge musical per tal de ser considerada com a generadora de sospites d’una certa mala influència en l’aprenentatge musical. Més concretament, com ja hem comentat al primer article, s’acusa la lectura musical d’allunyar l’alumne de la naturalitat i intuïció musicals, d’obstaculitzar la vivència de l’emoció i de convertir la música en un simple objecte racional inexpressiu i mecànic. A què deuen ser degudes aquestes acusacions si ha quedat clar que la lectura ni la partitura en poden ser els responsables directes, en tot cas ho pot ser l’ús que se’n faci a nivell didàctic?
Ja sabem que la informació literal que conté la partitura no és en si mateixa la música sinó una abstracció i representació d’una realitat molt més complexa i rica que el compositor va sintetitzar sobre el paper. A la sèrie d’articles L’emoció en la interpretació musical ( 1, 2 i 3) es proposa una explicació del camí que recorre la música, des de les vivències estètiques del compositor fins a la interpretació en públic per part de l’intèrpret, per recrear les emocions que hi subjauen. És, sens dubte, un recorregut d’una certa complexitat en què qualsevol confusió en un dels passos pot derivar en una afectació de l’emocionalitat en la interpretació. Tal com defensàvem en aquells articles, la música es mou entre dos pols estretament relacionats, la dimensió sintàctica i la dimensió prosòdica. L’objectiu últim de la música, podríem dir, consisteix en mobilitzar els recursos prosòdics per generar emotivitat. Però, aquesta mobilització segueix els paràmetres dictats per la dimensió sintàctica per tal de garantir al màxim la fidelitat a la imatge primigènia plasmada en la partitura pel compositor. Com també vàrem proposar, les dificultats en la capacitat de dinamitzar la dimensió expressiva-emocional en la música podia ser deguda a una mala relació entre aquestes dues dimensions o el mal funcionament o bloqueig d’una d’elles (o les dues alhora, fins i tot).
Per tant, queda clar que no podem valorar ni jutjar el paper de la lectura musical de manera indiscriminada sense abans haver analitzat detingudament cada un dels passos o processos que conformen la construcció d’una interpretació musical a partir de la informació recollida en una partitura. S’acusa a la lectura musical de bloquejar el contacte amb l’emoció musical, de desnaturalitzar la vivència de la música, però cal recordar que la lectura només aporta informació sintàctica; tenint en compte la màxima de que en música, la sintaxi conforma la pròpia semàntica, la responsabilitat de traduir aquesta sintaxi a significat o sentit no és responsabilitat de la partitura sinó de l’intèrpret, o en el seu defecte, del professor que ensenya a “llegir” la partitura.
Evidentment, la partitura, i la lectura que se’n desprèn, comporten, alhora, una temptació i un risc: la precisió de que és capaç la notació musical pot acaparar totalment l’atenció de l’intèrpret donant la impressió que la seva principal i única tasca consisteix en reproduir fidelment cada so com ha estat registrat sobre el paper. En aquest cas la sintaxi ben estructurada (i la ortografia o “ortofonia”, podríem afegir) esdevé l’objectiu final de la lectura. La vivència de la partitura roman ancorada, doncs, en el pla lògic racional; podríem dir que s’aposta per una visió materialista de la música, entenent que la música és purament so i només so. Cert és que una bona lectura, en aquest sentit literal o purament materialista, exigeix per si sola, sovint, grans esforços. I també és cert que, molts cops, la pròpia bellesa del so ja sembla fer justícia per si sola a les intencions estètiques i comunicatives del compositor. Quedar-se en aquest estadi o aprofundir encara més en la lectura de la partitura esdevé una delicada decisió que haurà de prendre l’intèrpret o, en el seu defecte, el professor que guia l’alumne. L’important és que realment sigui una decisió adoptada amb coneixement de causa, fruit d’una volguda consciència i aposta estètiques.
El risc associat a la lectura apareix, doncs, quan aquesta renúncia a aprofundir la lectura musical es dóna com a resultat d’una dificultat o incapacitat de completar els processos o passos propis de la construcció d’una interpretació a nivell comunicatiu o emocional. Com havíem proposat als articles L’emoció en la interpretació musical, a partir d’aquest primer estadi sintàctic, l’intèrpret pot connectar els paràmetres sonors amb la dimensió prosòdica. És a dir, pot traslladar la informació extreta d’una correcta lectura a nivell sintàctic a la capacitat de traduir en inflexions prosòdiques els diferents paràmetres sonors de una partitura. D’aquesta manera, allò que inicialment és simple matèria sonora, poc a poc va sent traduït a matèria emocional i comunicativa. Aquesta traducció és un acte intencional per part de l’intèrpret; pot ser més intuïtiu o més conscient, però “fer cantar” el so esdevé en aquest punt una tasca en gran mesura proactiva, ja que a més d’energies a nivell cognitiu, mobilitza, sobretot, energies a nivell emotiu. Igualment, la decisió o la capacitat de referenciar més o menys contextualment el discurs prosòdic que en resulti també serà una decisió estètica o epistemològica de l’intèrpret.
Queda clar, doncs, que aquesta mena de cruïlla que acabem d’exposar comença a ser la clau per entendre el rol que pot jugar la lectura en l’aprenentatge musical. Podríem afirmar, arribats a aquest punt, que, entesa així, la lectura musical, de ser considerada sospitosa i culpable passa a ser una víctima més d’una sèrie de males decisions pedagògiques. La lectura és simplement un recurs més, en alguns casos necessari i imprescindible, a disposició del músic; l’ús que se’n vulgui o sàpiga fer en determinarà la percepció de la seva vàlua.
Si ho extrapolem a situacions d’aprenentatge concretes, podem entendre com aquesta lectura un bon dia comença a introduir l’alumne en la dimensió simbòlica i abstracta de la música. Allò que fins al moment era intuïtiu de manera més o menys implícita a través de models culturals o la imitació, esdevé progressivament explícit i exigeix el desenvolupament de noves eines per arribar a una vivència plena de la musicalitat que amaga una partitura. En alguns casos, aquest salt o aquest canvi d’estadi o etapa en l’aprenentatge es dóna de manera quasi natural gràcies a la personalitat i formació del professor (o a vegades de l’enorme talent que té l’alumne). En altres casos, aquest pas s’ha de fer d’una manera més planificada a nivell pedagògic per tal d’evitar allò que acaba, precisament, convertint la lectura musical en un objecte carregat d’ombres de sospita.
Així doncs, es pot utilitzar la partitura com un simple reforç mnemotècnic, com un simple mapa de magnituds físiques sonores, o bé se la pot utilitzar com la representació gràfica i simbolitzada d’un conjunt de relacions sintàctiques entre sons que, a més, pot ser extrapolada a la dimensió prosòdica i referencial semàntica. Hi ha músiques, com hem vist, que no comporten una excessiva complexitat lingüística; en aquest cas, la partitura farà les funcions de suport a la memòria però no aportarà massa més informació ja que el processament sintàctic i semàntic s’haurà donat imitativament o intuïtivament gràcies als referents contextuals. En canvi, hi ha altres músiques que exigiran una minuciosa anàlisi prèvia per tal de poder-ne extreure el seu valor musical.
En tot cas, la bondat o nocivitat de la utilització de la partitura a l’aula dependrà exclusivament del professor. El professor actua com a mediador entre un sistema simbòlic prou complex i els coneixements previs de l’alumne, segons potenciï un tipus o altre de relació amb la lectura de la partitura acabarà condicionant l’actitud de l’alumne ja no amb la partitura sinó amb la pròpia música. I bona part d’aquesta mediació haurà destinada a ensenyar l’alumne a deixar de dependre de la partitura; un cop desxifrat el sentit a través d’una correcta interpretació sintàctica i semàntica, la partitura esdevindrà cada cop menys necessària físicament, la seva essència haurà estat assimilada com un aprenentatge significatiu.
