El concepte d’emoció ha estat i està en constant revisió. Davant l’hegemonia històrica de plantejaments religiosos i racionalistes, l’emoció ha romàs, sovint, com una mena de subproducte o residu evolutiu més aviat vinculat a la nostra dimensió animal que no pas a la humana. Emocionar-se, en aquest sentit, vindria a ser una funció més aviat primitiva associada principalment a la supervivència que no pas una funció de tipus superior més vinculada a allò pròpiament i específicament humà.
Darrerament, des de la psicologia, ha sorgit un interès renovat per la importància de l’emoció, ja sigui en el marc estrictament psicoterapèutic com en el seu rol essencial en la qualitat de vida de tot individu. L’emoció, des d’aquest plantejament, ja no juga el paper secundari de complement a la supervivència, sinó que s’erigeix com a fonament principal de l’experiència de viure. En aquest sentit, es considera que vivim a través de les emocions, que viure és, al cap i a la fi, emocionar-se. Per tant, l’emoció juga un doble paper, des del punt de vista psicològic: informa d’allò que ens fa sentir millor o pitjor a la vida i ens permet experimentar la vida de manera plena i no només intel·lectualment.
De fet, l’emoció està formada principalment per un conjunt de respostes fisiològiques. Són respostes automàtiques, innates, prefixades genèticament, binàries amb un cert grau de variabilitat d’intensitat, i pràcticament instantànies, tot i que a través de l’aprenentatge poden ser modulades, almenys en part, per la consciència. Quan ens emocionem, allò que sentim, abans que res, és un estat fisiològic, una resposta corporal del nostre organisme a uns estímuls o situacions determinats. És només a partir d’aquesta reacció fisiològica que la nostra ment és capaç d’extreure’n un significat i prendre’n consciència i traduir-ho a sentit i significat. En aquest sentit, val a dir que primer reaccionem visceralment i, després, si podem, avaluem aquesta reacció i la modulem fins a un cert punt.
La modulació de l’emoció és necessària, se’n diu regulació emocional. L’extrem radical d’aqueta modulació seria la repressió, és a dir, la negació o supressió de tot sentiment associat a qualsevol reacció emocional; a l’extrem contrari ens trobaríem la impulsivitat, la manca absoluta de control de l’emoció. Val a dir, però, que l’emoció en si mateixa, el seu sorgiment com a reacció, no es pot controlar; en tot cas, en controlem la seva expressió (la conducta que emetem impulsats per l’emoció) o el filtratge dels estímuls que la poden desencadenar.
