Com hem exposat a l’article anterior, l’emoció ha recuperat un cert rol preeminent en psicologia. De fet, aquesta recuperació no és un fenomen exclusiu de l’àmbit psicològic, sinó més aviat un reflex d’un corrent de més ampli abast. Després de l’auge i predomini del racionalisme com a paradigma epistemològic per excel·lència a occident, des del segle XVIII fins bona part del segle XX, la crisi de valors que varen suposar les guerres mundials, els totalitarismes i les fallides socioeconòmiques del segle XX va desembocar en un creixent escepticisme sobre el paper central que jugava la racionalitat en la vida humana.
Podríem fer extensiva aquesta consideració, igualment, a la música, tot i que, probablement, amb un afegit de complexitat. Donada la seva naturalesa estètica i no verbal, la música sempre ha gaudit d’una estreta vinculació amb l’emoció. Encara que sigui de manera a vegades intuïtiva, a vegades visceral, o a vegades subtil, la música ha connectat amb l’emoció malgrat hi coexistissin paral·lelament postulats de caire més racionalista. Tot i així, però, al llarg del segle XX el pes del racionalisme s’ha fet sentir en la interpretació, ja sigui en l’àmbit tècnic i instrumental o bé en el lingüístic interpretatiu. Interpretar música ha esdevingut, així, un cos de coneixements prou sistematitzats i explicitats, subjectes a lleis i a criteris més enllà de la pura subjectivitat intuïtiva.
Deixant de banda disquisicions especulatives sobre l’essència última de la relació entre música i emoció, ara pot resultar útil fer-ne una lectura des d’una perspectiva psicològica, especialment a nivell cognitiu:
- Per què tanta i tanta gent percep un rerefons de significat en l’emoció musical?
- Per què aquest significat, sovint, és compartit de manera unívoca per molta gent?
- Per què tants intèrprets extreuen versions amb una alta semblança entre sí i per què, a vegades, proposen detalls o interpretacions substancialment diferents respecte la norma habitual?
Abans d’entrar en el detall d’aquestes qüestions, cal, però, acabar de delimitar el concepte d’emoció ja que sovint sol ser utilitzat de manera força genèrica i pot donar lloc a confusions. L’emoció, estrictament parlant, és aquell tipus de reacció innata que respon a estímuls força específics (innats o apresos) i ho fa a través de conductes força estereotipades. L’emoció, en aquest sentit, és un repertori primari força simple de reaccions potencials davant situacions força concretes. L’emoció sorgeix d’estrats subcorticals del cervell i la seva relació amb la consciència (ubicada a l’estrat superior del cervell, el còrtex) es produeix a posteriori.
Per contra, el sentiment és una reacció força més complexa, amb un important component cognitiu, en la qual ja hi participa de manera molt més activa la consciència. El sentiment és el resultat de l’avaluació que du a terme la consciència, a través de la participació d’àrees corticals, dels estats emocionals que es donen en el nostre organisme. En aquest sentit, el sentiment és capaç de combinar diferents estats emocionals simultanis i, fins i tot, contradictoris. Per exemple, podem estimar i podem odiar; a nivell emocional són reaccions primàries de caire binari que, simplement, s’activen o no amb major o menor intensitat. Però no es poden mesclar entre elles; per un costat estimem i per l’altre odiem, i, en certa manera, aquestes emocions entren en contradicció entre elles. És només a través del sentiment que avaluem aquests dos estats contradictoris i n’extraiem un sentit matisat, molt més complex i elaborat. L’escorça prefrontal pren consciència dels estats corporals associats a cada emoció i els tradueix a quelcom més proper al sentit. Així, en aquest cas, podem afirmar que mantenim una relació d’amor-odi amb algú o alguna cosa, donant lloc a una ambivalència de grisos enlloc d’obligar a moure’ns de manera radical entre el blanc o el negre.
Entesa així l’emoció, en música hauríem de parlar, sovint, més aviat de sentiment. Suposant que hi hagi una emoció estètica associada a la bellesa que ens commou, podríem parlar d’un emocionar-se estètic; o en el cas d’alguna música amb un tint emocional molt clarament marcat, podríem dir que, per exemple, ens entristeix o alegra. Però, generalment, allò que hi trobarem són manifestacions complexes de combinacions d’estats emocionals i simbolitzacions o, fins i tot, elaboracions racionalitzades en les quals l’element emocional quedi força diluït en l’emoció estètica.
