Un cop establert un mínim marc conceptual, cal començar a observar i analitzar com actua l’emoció (o el sentiment) en la interpretació musical. Més concretament, hem d’intentar entendre com allò que anomenem emoció (o sentiment) sorgeix del codi lingüístic de cada estil i es tradueix en quelcom proper a un cert significat emocional.
A mode il·lustratiu, i per iniciar aquesta anàlisi, podríem establir una comparació amb el fenomen de l’empatia. En certa manera, podem afirmar que, quan interpretem una obra musical, reaccionem de manera empàtica a la partitura, de la mateixa manera que reaccionem de manera empàtica a una persona que tenim davant nostre. Semblaria, així, que es dóna una certa qualitat immanent, ja sigui a la partitura o en aquesta persona amb qui empatitzem, que possibilita aquesta mena de comunió aparentment inexplicable.
Però, no ens portem a engany, l’empatia no sorgeix del no res, sinó, ans al contrari, sorgeix de tota una capacitat d’extreure informació, generalment de manera inconscient i subtil, de senyals corporals i conductuals que emet l’altra persona. Gràcies a les neurones mirall i la capacitat de projecció i introjecció que permeten, les accions d’una altra persona que tenim davant poden ser interpretades dins nostre com si les realitzéssim nosaltres mateixos. Si aquella persona tensa els músculs, sentirem la mateixa tensió dins nostre; si mira de manera trista, ens entristirem, etc., i així “ens posarem en la seva pell” i entendrem què sent i què li passa.
Però, resulta obvi que les neurones mirall no són totalment extrapolables a la interpretació musical. Poden ser-nos útils, probablement, en presència d’un intèrpret, que ens transmetrà bona part del seu estat anímic a través del gest, l’actitud, la respiració o la conducta, però difícilment ens seran d’utilitat davant d’una partitura, a l’hora d’interpretar-la. Un partitura (o, en el seu defecte, una obra musical apresa per transmissió oral de manera imitativa) no interpel·la directament les nostres neurones mirall. Està clar que la informació musical que conté una partitura de manera codificada no és informació emocional pura i directa. L’emoció sorgirà del sentit extret de la combinació de sons que conforma l’obra, més concretament, de la informació que ens proporcioni el seu codi lingüístic.
Cal preguntar-se, doncs:
- Com extraiem sentit i significació emocional dels sons que conformen una obra musical?
- Per què alguns músics semblen receptius a l’emocionalitat en la música i altres no?
- Per què es donen diverses interpretacions o sentits d’una mateixa partitura?
- Per què alguns intèrprets semblen més coherents a l’hora d’extreure versions d’una partitura que no pas altres?
Sense respondre aquestes preguntes, l’emoció en la música queda reduïda a un cert classisme o a una certa moralitat. O bé es pertany o no a una determinada estirp capaç de captar innatament l’essència emocional d’una música, o bé se’ns pot acusar de no mostrar suficient receptivitat i sensibilitat per l’esfera emocional de la música. Com a pedagogs i com a intèrprets, el que volem i cerquem és, precisament, defugir aquestes explicacions basades en judicis de valor. Analitzar i comprendre com funciona l’emoció musical en el nostre cervell pot ajudar-nos a generar recursos i dinàmiques d’aprenentatge que apropin qualsevol aprenent al fenomen de l’emoció musical amb ple rigor.