Al llarg dels tres articles anteriors, hem pogut constatar que l’emoció en la música, tot i semblar un fenomen prou diàfan i natural per qui la sent i la viu, no deixa de ser un terreny conceptualment delicat i prou complex de delimitar. Malgrat el que aparenti des del simple sentit comú, el camí que recorre la música per activar respostes de caire emocional no és tan simple i directe com pot ser-ho el propi emocionar-se en la vida quotidiana.
Quan la música flueix emocionalment dins nostre, pot semblar pura i simple empatia, una connexió totalment intuïtiva i instintiva amb el sentiment del compositor. Però ja hem precisat que això no pot donar-se exactament així, no hi ha cap mecanisme directe en el nostre cervell capaç de captar l’emocionalitat musical a través de l’empatia de la mateixa manera que ho fem amb un somriure o un gest enfadat o una situació que susciti alegria, por, ira, etc. A més, com també hem vist, s’hi afegeix la dimensió del sentit o significat de l’emoció musical: per què certs girs lingüístics s’associen a certs estats anímics o a certs sentiments i per què sol haver-hi un cert consens en extreure un mateix sentit a una obra per part de diferents intèrprets?
Vist així, cal pensar que, en algun punt, la lingüística musical i la biologia entrecreuen i harmonitzen els seus camins. Donat que en música no podem apel·lar a una referencialitat unívoca semàntica, hem de buscar aquesta connexió en un altre punt diferent del que seria comparable en la llengua parlada. En la llengua parlada es donen dos paràmetres per incitar respostes emocionals: la semàntica i la prosòdia. A través de la semàntica entenem la relació directa entre una paraula i el seu significat. Podem dir o escriure de la manera més neutre possible, per exemple, que “el nostre amic X ha mort” i el simple significat de cada paraula combinada en l’oració elicitarà una clara resposta emocional en el receptor malgrat l’aparent manca d’intencionalitat expressiva. I ho farà encara més si el mateix enunciat és emès amb una entonació i un to de veu sincerament afectat, és a dir amb una prosòdia que connoti la tristesa del missatge.
Per tant, si en la semàntica, almenys directament, no obtenim resposta a la nostra qüestió sobre la relació entre emoció i música, caldrà cercar-la en la dimensió sintàctica; més concretament, en la relació de la dimensió sintàctica combinada amb la dimensió prosòdica. Hi ha prou evidències que senyalen que la música sembla sorgir d’una expansió i desenvolupament de la capacitat prosòdica de la parla. En la prosòdia, el to, el ritme, la intensitat i el timbre es combinen per generar respostes emocionals; precisament els mateixos paràmetres amb què juga principalment la música per emocionar. De fet, alguns estudis (p. ex. Los neardentales cantaban rap, d’Steven Mythen) hipotetitzen que la parla humana va sorgir primerament de la prosòdia, des de la qual, posteriorment, van evolucionar estructures sonores més complexes que combinaven sons per establir unitats lingüístiques delimitades i concretes amb una funcionalitat més específicament denotativa o referencial.
És a dir, la música, entesa així, seria una amplificació, evolució i ampliació de la capacitat expressiva de la prosòdia. Allò que emociona en la música és allò que ens emociona en la manera de dir les coses i no tant allò que diem. Evidentment, partim d’un principi volgudament reduccionista; les coses, com ja sabem a través de la història de la música, s’han desenvolupat posteriorment de manera molt més complexa. Però com a punt de partida, com a hipòtesi inicial de treball, podem acceptar aquesta màxima:
En música, la seva sintaxi conforma la seva pròpia semàntica.
A partir d’aquí podem començar a trobar la connexió buscada entre la informació continguda en el codi lingüístic i la capacitat biològica del nostre cervell de generar respostes emocionals. El punt de connexió, el punt on música, parla i cervell entrecreuen els seus camins, és la prosòdia.
