Per entendre millor la màxima proposada, (en música, la seva sintaxi conforma la seva pròpia semàntica), hem d’aprofundir una mica més en el funcionament de la prosòdia en el cervell:
- El cervell humà processa la informació amb àrees especialitzades segons la modalitat sensorial de la informació i, posteriorment, en fa una síntesi per extreure’n un sentit o significat global.
- Pel que fa a la parla, disposem de dues categories informatives essencials, les paraules i l’entonació: les paraules i l’entonació
- Amb les paraules podem referenciar de manera unívoca entitats de diversa índole i, a més, podem combinar-les de manera que obtenim oracions amb què podem enunciar accions o relacionar de manera complexa diferents conceptes entre si.
- És informació de tipus digital i és processada de manera seqüenciada i lògica a través de regles sintàctiques en l’àrea del llenguatge de l’hemisferi esquerre.
- Per contra, l’entonació o prosòdia és processada de manera holística per l’hemisferi dret. Enlloc de sintaxi, es basa en analogies i té una forta relació amb àrees emocionals.
- A través de la prosòdia experimentem en bona part l’emoció de qui ens adreça un missatge. A través d’unes relacions de tensió-distensió s’estableix un discurs en què allò que s’afecta és la tensió emocional de l’oient i no pas el significat del missatge. El significat o sentit s’extreu a posteriori, a partir de la vivència de l’emoció que suscita la prosòdia.
A partir d’aquest mecanisme prosòdic innat, la música, i aquí rau el seu gran i únic poder expressiu, ha aconseguit crear un sistema simbòlic i plasmar-lo en un codi lingüístic a través del qual poder desenvolupar, ampliar i amplificar el poder expressiu de la prosòdia. Es dóna, en certa manera una interessant paradoxa, un mitjà de comunicació essencialment analògic, sintètic o holístic s’enriqueix amb aportacions d’un mitjà de comunicació de caire més digital, lògic o analític. En la música ens trobem, doncs, que la prosòdia és portada al seu màxim exponent expressiu gràcies a la capacitat, podríem dir, de domesticar-la a través d’un sistema sintàctic que en permet un processament finament mesurat, en què tots els seus paràmetres (to, ritme, timbre, intensitat) són sincronitzats amb alta precisió per generar reaccions emocionals concretes en l’oient.
Per tant, ara podem entendre una mica millor la màxima que proposàvem anteriorment, (en música, la seva sintaxi conforma la seva pròpia semàntica:
- La sintaxi musical pretén, essencialment, poder articular els sons de manera coordinada per tal que puguin establir-se unes relacions de tensió distensió en els diferents paràmetres del so (to, durada, intensitat, timbre).
- A través d’aquesta sintaxi es poden crear i recrear de manera fidel tot un conjunt de relacions de tensió-distensió que conformen el discurs musical.
- Gràcies a la capacitat de captar i processar la prosòdia, el cervell capta les diferents inflexions del llenguatge musical i les transforma en experiències emocionals de gran subtilesa i variabilitat.
- És a dir, en escoltar música, el cervell no capta significats ni sentits primerament, sinó que capta inflexions prosòdiques que susciten reaccions properes a l’emoció. Un cop experimentades aquestes reaccions podran ser processades a nivell més racional i establir-ne un significat o sentit a partir de codis culturals afegits.
És important aclarir i afegir que la capacitat d’expressar i emocionar de la música sorgeix inicialment d’aquesta relació, diguem-ne primària, amb la capacitat prosòdica del cervell. Evidentment, això sol no és suficient per explicar el poder comunicatiu i expressiu de la música, caldrà afegir-hi posteriorment tota l’elaboració simbòlica que se’n fa al llarg de la història de la música, segons èpoques i estils, i com això trasllada l’accent des d’allò biològic a allò més estrictament cultural. En tot cas, però, el que interessa recordar és que l’origen de tot aquest ric i variat llegat cultural musical haurà sorgit d’aquesta bàsica però més que enginyosa relació entre l’hemisferi dret i l’esquerre.
Hem de recordar, per últim, que la música recrea la vida; a vegades, fins i tot, la genera per si mateixa. Viure és un estat d’ànim, abans que res, una actitud i una mobilització d’energia. A través de la prosòdia aquesta energia es fa palesa de manera experiencial i no pas simbolitzada o abstreta. Per recrear prosòdicament una tensió emocional cal invertir-hi molta més energia que si simplement narrem dels coses des de la distància de la no implicació emocional. Diríem que hi ha diferents estats basals energètics a l’hora d’interpretar un instrument, part de l’acte comunicatiu passa per la capacitat, per part de l’intèrpret de generar aquesta energia de base a partir de la qual és possible genera empatia emocional.
