Podem concloure aquesta sèrie d’articles dedicats a l’emoció en la interpretació musical parant atenció al seu vessant més aplicat:
- Quina utilitat poden tenir aquests coneixements sobre l’origen de l’emoció en la interpretació musical?
- Quina aplicació tangible en l’aprenentatge musical podem trobar-hi, ja sigui com a intèrprets o com a professors?
Un primer intent d’aplicació pot incidir en la capacitat d’observació i comprensió. Al veure i escoltar tocar un intèrpret o un alumne, podem analitzar la seva relació amb l’emoció més enllà de simples judicis de valor sobre el seu caràcter, la seva actitud o el seu talent. En bona mesura, la relació amb l’emoció i la nostra actitud davant la música s’aprenen, de la mateixa manera que quasi totes les nostres reaccions emocionals i actituds a la vida també s’aprenen, encara que sigui implícitament, només per imitació o contagi d’actituds dels que ens envolten.
Saber observar i comprendre ens pot donar ajudar a identificar patrons força recorrents:
- Intèrprets o alumnes que aborden la partitura des d’una perspectiva racional però ni desxifren correctament la gramàtica ni la saben transformar en prosòdia.
- Intèrprets o alumnes que fan lectures sintàcticament correctes però que no saben traslladar-les al registre prosòdic.
- Intèrprets o alumnes que intenten fer una proposta prosòdica prou rica i coherent però sense un suficient fonament sintàctic que la recolzi.
- Intèrprets o alumnes que tenen un prou bon domini de la sintaxi i la prosòdia però creuen i pensen que la música necessita ser expressada amb un marcat sentiment personal per part de l’intèrpret.
- Intèrprets o alumnes que tenen un prou bon domini de la sintaxi i la prosòdia però no acaben de trobar el sentit interpretatiu a l’obra per manca de referents vitals amb els quals aportar-hi el context vivencial necessari.
D’aquí en sorgeixen actituds o comportaments compensatoris:
- La híperracionalització com intent de controlar la interpretació des d’un vessant exclusivament sintàctic.
- La creativitat exagerada o imaginació desmesurada en els trets estilístics i lingüístics per compensar la manca de criteri sintàctic.
- L’exageració prosòdica (sobreactuació o “tocar expressiu”) per tal de compensar la manca de consistència en la lectura sintàctica.
- L’èmfasi en la dimensió tècnica instrumental per desplaçar l’energia emocional des del pla lingüístic al pla psicomotriu i corporal (virtuosisme, gesticulació exagerada).
Cal aprofundir, també, en les causes d’aquests patrons i comportaments:
- Inhibició expressiva o vergonya degudes a factors de la pròpia personalitat de l’intèrpret o alumne (introversió/extroversió, nivell d’activació energètica, timidesa, baixa autoestima, manca d’assertivitat, vida emocional pobra).
- Manca de seguretat traduïda en una excessiva necessitat de control racional per evitar riscos i errors.
- Formació i educació massa rígida en què es sobrevalora la correcció tècnica i estilística.
- Factors culturals en què no es valora o, fins i tot, es rebutja la individualitat, la subjectivitat o la originalitat.
- Manca de formació a nivell lingüístic interpretatiu, propiciant lectures aproximatives i intuïtives, sense cap fonament sintàctic (tocar d’oïda o per imitació, imitar estils prototípics sense conèixer-ne els trets lingüístics a fons).
Igualment, no podem menystenir el paper de l’oient o el públic en la facilitació de la comunicació a nivell emocional en la interpretació. Segons els coneixements i actituds del públic cada estil d’interpretació serà percebut i valorat de manera diferent:
- Un públic entès valorarà, probablement, l’equilibri entre sintaxi i prosòdia.
- Un públic llec preferirà, possiblement, una versió de les obres més explícita, amb un major èmfasi en l’exageració prosòdica i una menor complexitat en la lectura sintàctica, o bé amb un accent marcat en el virtuosisme.
- Un públic experimentat i familiaritzat amb segons quin repertori es sentirà prou còmode en la contenció i en la subtilesa, participant proactivament en l’escolta.
- Un públic menys experimentat defugirà les versions contingudes i subtils i preferirà, probablement, una major explicitació i exageració de trets prototípics a nivell emocional o sentimental.
Com podem constatar, l’emocionalitat en la interpretació musical obeeix a moltes causes i respon a múltiples criteris. El fet de considerar revisar els criteris amb els quals jutgem cada intèrpret segons el seu grau d’emocionalitat pot ser un bon punt d’inflexió inicial per tal de defugir i evitar actituds excessivament basades en prejudicis no del tot prou ben fonamentats, basats, sovint, en estereotips massa sectaris i apriorístics. Però, sobretot, pot ser molt convenient i saludable, a nivell de benestar personal i mental, comprendre millor la nostra relació amb l’emoció en la música (i en la vida). Si és cert que vivim, abans que res, a través de les emocions, necessitem conèixer-les més a fons i donar-los los la importància que es mereixen.
