Com és sabut, l’aprenentatge musical es basa, en gran mesura, en aprenentatges de tipus procedimental. Bona part del saber musical reposa en un conjunt de destreses motores i en una sèrie de lleis i regles que conformen allò que anomenem llenguatge musical (l’entonació i l’oïda, el ritme, sintaxi, el fraseig, l’estil, etc.), sense oblidar, òbviament, les actituds i predisposicions emocionals, tan importants en la música. Aquest tipus de saber és preeminentment pràctic i experiencial, tot i, sens dubte, reposar molt sovint en un sòlid entramat conceptual subjacent.
L’aprenentatge procedimental pot tenir lloc a través de dues modalitats o vies principals: per imitació d’un model o a partir d’unes instruccions verbals. Igualment, pot donar-se de manera més o menys explícita o implícita segons la intencionalitat expressa d’aquest aprenentatge; és a dir, segons la consciència o voluntarietat que dediquem a aquest aprenentatge.
En l’aprenentatge musical es donen unes riques i interessants combinacions d’aquestes variants d’adquisició dels aprenentatges procedimentals. Així, per exemple:
- Podrem imitar expressament un model de manera conscient o bé fer-ho sense adonar-nos-en.
- O bé, podrem seguir al peu de la lletra les instruccions guiades d’un expert de manera ben atenta o captar al vol, gairebé sense voler, un comentari sobre la manera de resoldre o facilitar un aprenentatge procedimental.
- Generalment, l’aprenentatge musical serà fruit d’una rica i variada combinació d’aquests diversos modes de transmissió del coneixement.
- Malgrat la voluntat de planificació d’una instrucció reflexivament programada, aquest aprenentatge s’haurà bastit, molt probablement, sobre una bona dosi d’aprenentatge implícit per pura i simple imitació (allò que anomenen i constitueix el currículum ocult).
Tot i l’innegable pes d’aquesta porció d’aprenentatge imitatiu de caire involuntari o implícit, cal parar plena atenció a la manera com es transmeten les instruccions verbals ja que continuen constituint l’eix principal a través del qual es dóna la transmissió de coneixement entre el professor i els seus alumnes. De la consistència i aplicabilitat d’aquestes instruccions, en dependran bona part dels fonaments dels aprenentatges assolits.
El professor, a través del seu discurs verbal, articula i transmet a l’alumne els principis en què considera que es basa el saber musical. Podríem dir que part d’aquestes verbalitzacions acaben conformant el nucli essencial de la visió de la música i el seu aprenentatge que vol transmetre el professor a l’alumne. Aquests pensaments, correctament articulats i verbalitzats, constituiran, amb el pas del temps, en bona mesura, l’ideari identitari musical que acompanyarà la trajectòria musical de l’alumne al llarg de tota la seva vida i sobre el qual bastirà i desenvoluparà la seva pròpia concepció de la música i de l’aprenentatge musical.
En aquest sentit, no podem oblidar que en l’aprenentatge musical pot donar-se una mena d’aparent contradicció o utopia: molt sovint, pretenem atrapar amb les paraules coneixements de tipus essencialment intuïtiu, o fenomenològic, que, de fet, són gairebé pura i simple experiència subjectiva. Aquest contrast pot arribar a condicionar l’efectivitat de les instruccions verbals i n’obliga una necessària reflexió amb major profunditat:
- És possible traduir a paraules els continguts dels aprenentatges procedimentals?
- Quines relacions podem establir entre paraules i procediments i quines d’elles poden resultar més efectives?
Des de la psicologia de la música, i aprofitant recerques prèvies dutes a terme per la psicologia de l’esport, podem contribuir a aquesta reflexió.
