Daniel Barenboim té escrita una interessant autobiografia titulada Mi vida en la música. Al llarg d’un detallat repàs cronològic i geogràfic de la seva colossal carrera musical, va deixant entreveure, a través de breus reflexions, alguns dels pilars filosòfics, intel·lectuals i humanístics en què ha basat la seva relació amb la música. Sens dubte, tot un privilegi poder endinsar-nos, encara que sigui en petites dosis, en el pensament musical tan profund d’un músic de la seva vàlua.
Més enllà, però, del contingut del llibre, pot resultar interessant, ara, poder debatre sobre el seu títol (i allò que al llarg del llibre acaba justificant-lo): Mi vida en la música. Interessant i poderosa imatge que simbolitza l’experiència existencial de tants i tants músics al llarg de la història de la música. La música com un món, gairebé com un univers, en què s’hi pot abocar, ni més ni menys, que tota una vida. La música com un lloc apart de la pròpia vida mundana, terrenal i quotidiana. La música com un món on poder viatjar-hi i endinsar-s’hi quasi fins a perdre-s’hi dins seu sense retorn, si un ho desitja.
Tot músic ha experimentat, sens dubte, aquesta fascinació d’estar entrant en un nou món o un món radicalment diferent a través de la música. Un món poderós, estimulant, acollidor, però alhora, per què no dir-ho, a vegades, també, una mica inquietant pel que suposa d’irresistible atracció, de fascinació, i d’absorció de tota energia vital possible. Pràcticament, tot músic ha viscut en pròpia pell l’enorme dificultat de conciliar les necessitats d’aquests dos mons, el quotidià i el musical, i fer possible poder satisfer les exigències i desitjos que en sorgeixen de cada un d’ells. Podem afirmar que la música es mou entre absoluts, la música és, en si mateixa, de fet, un poderós absolut que explica fàcilment el perquè d’aquesta mena de tensió entre la quotidianitat i allò que representa la música. La música mobilitza, recrea i genera tot el rang d’emocions que som capaços de sentir en la vida real; és més, a vegades les supera enriquint-les amb mil matisos i conferint-los molta major intensitat. A través de la música podem sentir, de fet, totes les emocions que conformen l’essència de sentir-se viu. La música, també, genera i reclama molta energia; ens fa sentir intensament vius, actius, en total plenitud. La música, per un altre costat, pot fer-nos somiar desperts un món infinitament millor que el real, on el plaer estètic, la imaginació, la fantasia, la creativitat, la puresa dels sentiments, ens permeten oblidar i superar les petites o grans misèries del nostre dia a dia.
A nivell neurobiològic, s’ha pogut constatar que la música participa i incideix en els principals centres de plaer i recompensa del nostre cervell, amb efectes similars als que poden reportar fins i tot el sexe o algunes substàncies psicoactives. Com sol dir-se col·loquialment, la música “enganxa”. Pot semblar, doncs, que la música se’ns aparegui gairebé com una benedicció, com una mena de miracle que ha vingut al món per a millorar la nostra qualitat de vida, d’una vida terrenal no sempre agraïda i en la qual no sempre és fàcil tenir el sentiment que controlem tot allò que voldríem que passés. En la música, podríem dir, força sovint els somnis es fan realitat.
No obstant això, també tot músic sap que, tot i que aquest innegable encant que desprèn la vida musical, no sempre resulta fàcil sentir que s’ha assolit un saludable equilibri entre aquests dos mons, o aquestes dues vides. Ja sigui per les exigències de dedicació horària i d’energies que requereix la música com a professió, ja sigui per una certa addicció als plaers i intensitat emocional que proporciona la música, o ja sigui pel culte a la perfecció, quasi una obsessió, que comporta l’afany de superació constant en el creixement com a músic, el fet és que la fantàstica vida musical pot esdevenir amb el temps una mena de gàbia d’or on el preu que paguem per mantenir aquesta vida és, precisament, renunciar a la vida. Hi ha qui parla ja de musicorèxia, fins i tot.
Sens dubte les temptacions estan servides. La dopamina, el neurotransmissor de la recompensa i la motivació, ens empenyerà a voler superar més i més reptes, a fer-ho cada cop millor; l’adrenalina ens farà sentir tan vius que la vida quotidiana ens acabarà semblant terriblement insulsa; les descàrregues de dopamina igualaran gairebé la intensitat d’un orgasme o una experiència d’èxtasi. Quins plaers de la vida quotidiana poden competir amb aquestes temptacions? No és fàcil resistir-se als cants de sirena de la vida musical.
L’única arma de què disposarem per afrontar aquests riscos de desequilibri en la nostra vida personal serà la pròpia consciència. A través de la capacitat d’adonar-nos-en i de poder reflexionar prenent distància i procurant que aquest vessant “addictiu” de la música no agafi les regnes de la nostra vida. Sense poder prendre consciència, la música esdevindrà un simple acte reflex cada cop menys valuós a la nostra vida; es mourà per impulsos cecs, empesa per mecanismes gairebé animals, no serà el fruit d’un acte de lliure voluntat humana, ni d’un acte d’un desig profund de creació i transcendència.
A través d’aquest distanciament reflexiu podrem constatar que, malgrat tots el plaers i bondats que ens aporta, i malgrat els seus aires d’aparent autosuficiència, la música neix molt sovint de la pròpia vida real, i no pas d’ella mateixa de manera auto referent. Allò que inspira la música, allò que inspira els compositors, són les vivències i els anhels en el món quotidià, siguin aquests més o menys mundans o més o menys espirituals. Pot ser el simple sentiment contemplació de la bellesa, o de les passions més enceses; pot sorgir de les altures místiques de la contemplació religiosa, o bé dels sentiments provocats per les relacions amoroses. Sigui com sigui, la música beu de la nostra vida en el món quotidià.
I, evidentment, la vida real també beu de la música, com no. Hi aporta la possibilitat de transcendir, d’imaginar, de somiar, d’intensificar o purificar allò que el dia a dia acaba empal·lidint a través del lògic desgast de viure. Gràcies a la música podem intuir i anticipar allò que encara no tenim en el nostre dia a dia, podem atrevir-nos a desitjar una vida més rica en sentiments, en plenitud: una vida més viva, en definitiva. La música aparta de la nostra consciència el soroll, allò innecessari i ens ajuda a escoltar només allò essencial. La música ens retorna, per un instant, a les nostres essències.
Cal retornar, doncs, a la qüestió plantejada inicialment: La nostra vida en la música o la música en la nostra vida? Cadascú té dret a escollir l’opció que millor li sembli, evidentment. La resposta dependrà, en bona mesura, de la intensitat i grandesa de la vida en el món musical. S’entén que algú genial com Barenboim trobi molt de sentit a abocar gran part de la seva vida en el món o univers musical. Sense dubte, la intensitat i amplitud d’allò que hi deu viure en aquest món li deu reportar més que suficients compensacions. Però, la resta de mortals podem sempre tenir present la necessitat de reflexionar sobre quin equilibri ens convé més entre aquests dos mons. Ben entesos, ambdós mons es complementen a la perfecció; però, per treure’n profit d’aquesta complementarietat, cal poder estar atents de manera ben conscient a quin lloc volem que ocupi la música en la nostra vida i com s’hi relaciona.
La música pot ser una evasió, un refugi on fugir quan la vida real ens supera. Però també pot ser una font on anar a buscar l’aigua i els nutrients necessaris per nodrir la nostra vida més terrenal. A vegades només ens queda que fugir i refugiar-nos, com van fer de manera tan encomiable tants i tants músics de l’antiga URSS. Però, a vegades, cal parar atenció a la coherència del lloc que ocupa la música en la nostra vida i reflexionar si tot allò que hi veiem i sentim ho sabem traslladar a la nostra vida quotidiana.
