Vaig començar a estudiar música amb 13 anys i amb no massa bons mestres. Començar tan tard i no prou ben assessorat comporta ben aviat la necessitat de prendre consciència del propi aprenentatge.  Tot de dubtes sorgeixen a l’hora de voler canalitzar el desig i somni de ser músic, juntament amb les lògiques dificultats que van interferint el camí:

Força canvis de professor, moltes preguntes sense resposta i molts dubtes acumulats. Fins que György Sebök va aparèixer a la meva vida amb respostes a cada un d’aquests interrogants. Sebök mai dogmatitzava, simplement suggeria opcions de canvi. Podria dir que ha estat tota una vida dedicada a intentar comprendre el què i com d’aquests canvis que vaig entendre que Sebök proposava i convidava a intentar.

Pel camí, el meu més sincer reconeixement i agraïment a:

• Eulàlia Solé, la primera professora que em va dirigir una mirada d’acceptació i franc reconeixement a la meva estima per la música (tan necessària per poder créixer a la vida).

• Denis Pascal, alumne de Sebök, que va intentar apropar-me la saviesa que havia après del seu gran mestre.

He exercit la docència en diverses escoles i conservatoris de Catalunya i Balears: piano, llenguatge musical, harmonia, teòriques, etc. He exercit, també, com pianista acompanyant.

El llegat de tots aquests anys dedicats a la música s’ha traduït en molta recerca i innovació didàctica, que espero  poder passar a net en alguns llibres ben aviat. 

He ampliat coneixements tant en l’àmbit clínic i la psicoteràpia com en l’àmbit de la psicologia de l’aprenentatge:

• M’interessa especialment la dimensió neurocognitiva de l’aprenentatge (com aprèn el nostre cervell i com podem ajudar-lo a aprendre millor).

• També m’interessa la dimensió emocional de l’aprenentatge musical i la vivència de la pròpia música, especialment el benestar i creixement personals compaginats amb les exigències de la pràctica musical intensiva.

• Les dificultats d’aprenentatge i les altes capacitats conformen un altre territori on hi dedico força atenció.

A nivell clínic, el meu principal referent és el model integrador, en el qual intento fer confluir la resta de models ja coneguts sota la llum de les recents aportacions des de la neurociència. La psicoteràpia integradora permet un abordatge ric i flexible a diverses problemàtiques i situacions de les persones.

En l’àmbit de l’aprenentatge m’interessen especialment aquells plantejaments que conjuguen la neurobiologia amb l’estudi de la ment i la consciència, més enllà, fins i tot, del constructivisme.

Fer música és una activitat pràcticament intuïtiva. Com es pot traduir a paraules o, fins i tot, a pensaments, l’experiència musical?

La psicologia no ha de pretendre “explicar la música”. La psicologia, simplement, ens pot ajudar a entendre com aprèn l’ésser humà i, a partir d’aquí, intentar ajudar-nos a entendre com l’ésser humà aprèn música.

Cal tenir present, però, que, perquè aquest intercanvi sigui fructífer, caldrà poder abordar l’experiència musical amb plena profunditat evitant aproximacions massa simplistes o reduccionistes.

En funció de les circumstàncies i necessitats de cada cas, busco la fórmula més adient per a cada client: presencial, online o semi presencial.

A través de vídeos i de vídeo trucades és possible generar un clima de treball tan càlid, eficaç i rigorós com a les sessions presencials.

Aquest treball és sempre des de la música, tocant, parlant, reflexionant conjuntament per buscar les millors solucions a cada situació.