Tocar en públic

L’escenari forma part gairebé natural de la vida del músic. Ja sigui aquest professional o, també, estudiant, l’escenari pot conduir el músic al més sublims dels cels, sentint la plena comunió amb el públic i la música, o, per contra, al més frustrant i dolorós dels inferns, frustrant hores i hores de treball i il·lusió incondicional.

De manera progressiva, conceptes com “ansietat escènica”, “por escènica” o, fins i tot, “pànic escènic” han anat adquirint visibilitat en el món musical. Les enquestes demostren que no és un problema anecdòtic, sinó més aviat un problema gairebé endèmic ben arrelat en l’univers de la pràctica musical.

L’ansietat o la por, són el símptoma, com la febre, però no són la malaltia o problema a eradicar. Un psicòleg musical pot ajudar a buscar l’arrel del problema i les vies per solucionar-lo des de la música i per la música.

Quina és l’arrel del problema?

Quina explicació té que alguns músics es vegin afectats per l’escenari i altres no? Què provoca aquesta problemàtica? Com es pot solucionar? Cada una d’aquestes preguntes interacciona entre si per oferir una primera aproximació al problema:

  • Tot i la generalització de l’ús dels termes “ansietat”, “por” o “pànic” escènic, cal tenir ben present que cada cas individual, cada músic i cada persona, són diferents i necessitaran un abordatge més o menys diferenciat:

    • L’ansietat o la por són el símptoma, no pas el problema.

    • L’ansietat o la por no es “curen”, la solució rau en comprendre què les està generant. 

  • Són molts els factors que intervenen en aquestes situacions i, abans que res, caldrà observar i comprendre quines circumstàncies i quins elements es donen en cada cas i com s’han combinat entre sí per acabar facilitant el sorgiment d’aquest malestar.

  • Malgrat sembli de sentit comú, molt sovint la solució a “estar nerviós” no és intentar “relaxar-se”. Sense una comprensió del perquè d’aquestes inseguretats, serà gairebé impossible restablir aquest necessari estat de confiança i seguretat en un mateix.

  • Aquests factors i circumstàncies s’hauran de buscar tant en la pròpia història personal de qui ho pateix com en el context en què té lloc, especialment en l’àmbit educatiu:

    • La formació rebuda pot tenir un gran pes en l’aparició de l’ansietat o por escènica.

    • La relació amb alguns professors o l’estil d’ensenyament rebut pot haver deixat seqüeles imperceptibles però de gran impacte psicològic.

    • El tipus de tècnica o estil d’estudi pot, també, influir en una major dificultat per a transferir el treball personal a la dimensió escènica.

  • La personalitat de cada músic juga un paper prou important, sens dubte, però cal ampliar la lectura a nivell sistèmic i comprendre com interactua el músic amb el seu entorn, quins aprenentatges ha rebut i què representa per a ell fer música i el fet d’actuar en públic.

Cal tenir present que, molt sovint, els problemes al moment de tocar en públic sorgeixen de sobreentesos profundament arrelats en l’imaginari col·lectiu del músic:

  • Es dóna per descomptat que després de l’estudi individual li segueix de manera natural i lògica el fet de tocar-ho en públic.

  • Es sobreentén que si sabem fer una cosa sols la sabrem fer igualment davant els altres.

  • Es considera necessari, a vegades innegociable, poder demostrar el resultat de la feina feta durant un curs en una audició amb públic.

  • Es pressuposa que no cal aprendre res d’especial per poder tocar en públic.

  • S’entén que tothom pot i ha de tocar en públic. En cas contrari, és que hi ha un problema.

Com es pot treballar l’ansietat escènica? Quines solucions hi ha?

L’abordatge òptim es basa en una lectura àmplia i integradora del problema:

  • Un cop analitzades les causes, cal poder generar un nou marc de confiança per donar un nou significat al fet de tocar en públic:

    • Toquem en públic per ser aprovats, per obligació, per convenciment, per comunicar?

    • Percebem el públic com una amenaça, com uns jutges amenaçadors, o bé com persones amb capacitat de comprensió, generoses, amb el desig d’apreciar allò que toquem?

    • En què centrem l’atenció quan toquem en públic? Sabem establir les preparacions necessàries per activar-nos adequadament abans de tocar en públic?

  • Caldrà atendre les tres dimensions en què es manifesta l’ansietat (corporal, emocional i cognitiva), però sempre a partir de com es viu en primera persona l’experiència musical a cada instant.

  • Allà on han sorgit respostes instintives compensatòries de caire automàtic, caldrà buscar noves respostes més adaptatives basades en què es pot fer per estar millor i no pas en què s’evita fer per no estar malament.

  • L’exigència, les expectatives, el perfeccionisme, el control, la comunicació, l’expressivitat, seran elements essencials a regular i posar al servei del benestar.

  • L’entorn en què té lloc aquest procés també haurà de ser revisat en favor de la creació d’un marc generador de confiança i suport.

  • Evidentment, la pràctica ben pautada per tal d’assolir confiança a partir d’experiències positives, acumulades de manera progressiva, serà el camí final a transcórrer.